[:va]El recent comunicat del VPOA de la mà de la Gerència celebra l’abonament d’ 1,5 milions d’euros com un «programa d’èxit» i una mostra de «suport directe» al PDI. No obstant això, és imperatiu retirar l’embolcall propagandístic a aquest «regal» i, sobretot, no oblidar.
La realitat comptable és tossuda: el Programa EDA no es nodreix de la generositat institucional ni de fons nous. Es finança amb la retenció de la nostra productivitat: eixes dues anualitats (2019 i 2020) de la famosa «bufanda» que mai van arribar a les nostres nòmines. La Universitat ha executat una brillant maniobra de prestidigitació financera, transformant salari líquid (de lliure disposició) en crèdit restringit (limitat a material, viatges i dietes).
La situació frega l’absurd kafkià: el treballador està finançant, amb el seu propi sou, els mitjans de producció de l’empresa. És com si a un obrer li retingueren la nòmina perquè ell mateix es comprara el ciment, la paleta, o un curs de formació en nous materials, i damunt la constructora enviara una carta esperant aplaudiments per «apostar pel seu talent» i «reconéixer el seu valor».
Cridar a això «dotar de recursos econòmics» és un eufemisme dolorós. No és una inversió de la UPV; és una devolució condicionada del que ja era nostre. Menys autocomplaença per un «projecte extraordinari» i més restitució salarial real.[:es]El reciente comunicado del VPOA de la mano de la Gerencia celebra el abono de 1,5 millones de euros como un «programa de éxito» y una muestra de «apoyo directo» al PDI. Sin embargo, es imperativo retirar el envoltorio propagandístico de este «regalo» y, sobre todo, no olvidar.
La realidad contable es tozuda: el Programa EDA no se nutre de la generosidad institucional ni de fondos nuevos. Se financia con la retención de nuestra productividad: esas dos anualidades (2019 y 2020) de la famosa «bufanda» que nunca llegaron a nuestras nóminas. La Universidad ha ejecutado una brillante maniobra de prestidigitación financiera, transformando salario líquido (de libre disposición) en crédito restringido (limitado a material, viajes y dietas).
La situación roza el absurdo kafkiano: el trabajador está financiando, con su propio sueldo, los medios de producción de la empresa. Es cómo si a un obrero le retuvieron la nómina porque él mismo se comprara el cemento, la paleta, o un curso de formación en nuevos materiales, y encima la constructora enviara una carta esperando aplausos para «apostar por su talento» y «reconocer su valor».
Llamar a esto «dotar de recursos económicos» es un eufemismo doloroso. No es una inversión de la UPV; es una devolución condicionada de lo que ya era nuestro. Menos autocomplacencia por un «proyecto extraordinario» y más restitución salarial real.[:]